Inicien aquest apartat, amb un vídeo de la meditació guiada de la part final de la primera sessió, que es va realitzar en el centre Cosment de Terrassa el dissabte 12 de desembre de 2015.
La meditació cristiana
«Senyor Déu, ensenya-me’n on i com buscar-te, on i com trobar-te … Tu ets el meu Déu, tu ets el meu Senyor, i jo mai t’he vist. Tu m’has modelat i m’has remodelat, i m’has donat totes les coses bones que posseeixo, i encara no et conec … Ensenya’m com buscar-te … Perquè jo no sé buscar-te a no ser que tu me n’ensenyis, ni trobar-te si tu mateix no et presentes a mi. Que et busqui en el meu desig, que et desitgi en la meva recerca. Que et busqui estimant-te i que t’estimi quan et trobi.» (Sant Anselm de Canterbury)
A l’Església oriental, quan parlen de l’art de pregar (meditar), es refereixen a ell com l’art d’arts. El més gran art humà és aprendre a pregar. Aquest art de pregar és un art que produeix alguna cosa bella, una experiència de bellesa que transforma la nostra consciència, una experiència de bellesa que ens fa vibrar i commou (…). És un art que fa que succeeixin coses, és un art que ens canvia.
Primer de tot és un art interior. Després, produeix bellesa visible, bondat tangible i veritat perceptible. Aquest art interior de l’oració és el que Jesús descriu en el Sermó de la Muntanya, “Quan preguis”, diu, “entra a la cambra secreta”, referint-se al teu cor, a la nostra interioritat més profunda, el nostre jo veritable, “i tanca la porta”, diu, referint-se a aquest temps de pregària, i “prega al teu Pare Celestial” –el fonament del teu ésser– que es troba aquí, en aquest lloc secret i misteriós.
La meditació és el camí cap al silenci.
Estar en silenci amb una altra persona és una expressió de profunda confiança i seguretat; és només quan ens falta seguretat que ens sentim urgits a parlar. Estar en silenci amb una altra persona és realment estar amb aquesta altra persona.
No hem de crear el silenci. El silenci és dins nostre. El que hem de fer és, simplement, entrar-hi, silenciar-nos.
El propòsit de la meditació i el seu repte és permetre’ns estar prou silenciosos per permetre que aquest silenci interior emergeixi. El silenci és el llenguatge de l’esperit.
L’important de la meditació cristiana és asseure’s a fer-ho.
En el moment que t’asseus, llavors l’Esperit Sant ja t’ha agafat, a causa del teu compromís d’estar assegut els minuts que tu has acceptat d’estar-hi, i amb la constància els errors aniran desapareixent, fer-ho cada dia és la disciplina primària.
Ens podem col·lapsar en el quan i el com, però no sempre hi ha una relació i això significa que si no ho fas correctament ….. no importa!, perquè la teva intenció és el que importa, i la relació és amb Déu, i veient que ho estàs fent el millor que saps, per molt que t’entrebanquis, Ell està mirant el teu amor, i amb la pràctica i l’experiència aniràs corregint els errors que puguis estar cometent. No importa si fas una meditació més ben feta o no tant, l’important és asseure’s i fer-la, i aprendre de la pràctica de la meditació.
Hi ha formes que faciliten el fet d’estar assegut, aquestes són les línies mestres de la pràctica:
Per meditar, asseu-te en un lloc silenciós amb l’esquena recta, en una postura còmoda, que ens faciliti una correcta respiració i que ens permeti afluixar les tensions del cos.
Quan adoptem una posició per a la meditació, hem de tenir en compte que el cos ha d’estar sotmès a la menor tensió muscular possible, de manera que puguem mantenir un estat mental relaxat però en alerta.
La posició, l’adaptarem en funció de la nostra condició física, dolor…
Tinguem en compte que, a mesura que entrem en més relaxació, la temperatura corporal baixa.
Procurem que el cap estigui en un nivell superior al cos, per tant podem seure en una cadira, o bé a terra amb les cames creuades o de genolls…, no estirats (posició aquesta que reservem només per a la relaxació). Si per la nostra condició física necessitem canviar de posició durant la meditació, ho farem al més lentament possible, posant tota la nostra atenció en el canvi de postura.
En aquests dos enllaços, podeu trobar informació sobre les diverses posicions per a la meditació.
https://cosmentmarc.wordpress.com/2015/10/28/postura-per-a-la-meditacio/
https://cosmentmarc.wordpress.com/2016/01/18/posicions-meditacio-i-relacacio/
En la posició adequada, ens aquietem posant l’atenció a la respiració, i sent conscients de l’actitud que hi ha en el nostre cos, en el nostre cor i la nostra ment.
A mesura que entrem en la relaxació del cos que ens conduirà a la meditació, anirem trobant la respiració abdominal natural: en inspirar, s’omplirà l’abdomen i, en expirar, es buidarà; la respiració de quan naixem, la respiració del nen petit.
Ens posem en la presència de Déu, Jesús o l’Esperit Sant.
Si tenim una icona (imatge) la posem al nostre davant.
Amb els ulls tancats o oberts, visualitzem o mirem la imatge.
No resarem a la icona, sinó al que representa.
(Icona: és una obra d’art, imatge religiosa.)
En silenci, en el nostre interior, de forma gentil, sense forçar res, comencem a dir el nostre mantra al ritme de la respiració.
Mantra: paraula sagrada o frase que hem escollit, com a símbol de la nostra intenció de permetre la presència i l’acció de Déu en nosaltres, en cada inspiració i expiració, sent l’expiració més lenta que la inspiració.
En inspirar ens omplim de Déu, Jesús i l’Esperit Sant, i fem un petit somriure als nostres llavis, retenint l’aire, la presència de Crist, uns segons.
En expirar ens abandonem a les seves mans, porten aquest somriure al nostre interior i ens buidem de tot el negatiu retenint uns segons sense aire (apnea).
És important saber, a cada inspiració-retenció-expiració-retenció, quina paraula hem de dir.
Déu no és una estàtua, no és una força estàtica en el nostre interior, és una relació amorosa establerta en la fe.
«La fe és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem.»
Exemples de mantres:
Veniu, Senyor Jesús!, o Maranatha, que correspon a la traducció de l’arameu, la llengua que parlava Jesús, composta per dos termes, que signifiquen ‘El Senyor ve’.
Recita-la amb quatre síl·labes: ma-ra-na-tha.
Significa: “Senyor nostre, veniu!”
Inspirar: ma
Expirar: ra
Inspirar: na
Expirar: tha
Inspirar: Veniu
Expirar: Senyor Jesús
Un altre mantra pot ser: Kyrie eleison. Kyrie: Oh Senyor! Eleison: compadir-se. Transliterat al llatí, és el nom comú d’una important pregària de la litúrgia cristiana: «Senyor, tingueu pietat», dels ortodoxos.
La pregària de Jesús, oració del nom de Jesús o oració del cor, és una tècnica cristiana ortodoxa de pregària, típica de l’escola de l’hesicasme (quietud, descans, tranquil·litat, silenci), un corrent espiritual de la tradició eremítica ortodoxa (i d’altres esglésies de ritu bizantí). La instrucció hesicasta es basa en la teoria i la pràctica per a mantenir la quietud interior com a representació del camí de l’home cap a Déu, a través de l’exercici de la pregària del cor i la disciplina ascètica del cos i perfeccionada pels starets (dins el monaquisme ortodox, són les persones que exerceixen la funció de mestres o guies espirituals, la saviesa dels quals s’obté per l’experiència, la intuïció i la pregària).
Inspirar: Senyor Jesús
Expirar: tingueu pietat de mi.
Inspirar: Senyor
Expirar: Apiadeu-vos de mi
Inspirar: Kyrie
Expirar: eleison
Inspirar: Senyor
Expirar: Jesús
Inspirar: silenci
Expirar: Jesús
Escolta la paraula mentre la pronuncies suau, però incessantment. No pensis ni imaginis cap cosa, sigui espiritual o d’una altra naturalesa. Si arriben els pensaments o les imatges, són distraccions en el moment de la meditació, de manera que torna simplement a pronunciar la paraula sagrada.
Jesús ens repta a transcendir la por de deixar anar les preocupacions.
Ens han entrenat a la doctrina de la distracció, i això afecta la nostra oració, ja que hi haurà diversitat de pensaments, sentiments, percepcions, sorolls en l’habitació, imatges… Tot aquest material psicològic estarà fluint per aquest riu de consciència mentre estàs assegut, i això és inevitable i normal.
Anem a treballar a un altre nivell de la meditació discursiva, on has de pensar en quelcom concret, petició, intercessió, donar gràcies, etc. Però sí que pot formar part de la meditació en finalitzar-la.
La meditació cristiana va més enllà d’aquest nivell de consciència i està dissenyada per descartar tot aquest material psicològic que forma part de la nostra vida de cada dia i el que fem és ignorar aquests pensaments com ignorem els sorolls del carrer, o la música de fons d’un supermercat, els suportes però no els prestes atenció.
És important no resistir aquests pensaments, tenir una actitud jovial amb els pensaments que sorgeixen, una actitud amigable, per molt terribles i miserables que siguin.
No t’entretens ni els intentes fer fora sinó que l’important és que comptem amb ells: són normals i part integrant de la pràctica i els rebem amb un somriure interior.
La raó és que qualsevol emoció o frustració, enuig o tristesa que produeixin aquests pensaments, no és apropiada perquè està emocionalment carregada i es converteix en un problema per entrar en el silenci interior, que és el primer objectiu de la pràctica, i així tan aviat com t’enfades hi ha un segon pensament que és més incòmode que el primer.
Per als cristians el focus de la meditació és Crist. Això vol dir que la meditació se centra en l’oració de Crist, abocada de forma contínua en la profunditat de cada ésser humà.
Quan meditem apartem el focus de la consciència de nosaltres mateixos. No estem pensant ni parlant a Déu. Busquem fer alguna cosa infinitament més gran: busquem estar amb Déu, estar en la ment de Crist. Anem més enllà de les reflexions.
La meditació no s’ocupa de pensar, sinó de ser. L’objectiu de la nostra pregària cristiana és permetre que aquella presència misteriosa i silenciosa de Déu que ja està en el nostre interior es converteixi en la realitat que dóna significat, forma i sentit a tot el que som i fem.
La tasca primordial de la meditació, per tant, és portar la nostra ment distreta cap a l’atenció a la quietud, silenci i simplicitat.
Meditar és un pelegrinatge directe al nostre centre, al nostre cor. Endinsar-nos en la simplicitat de la meditació significa aprendre una disciplina.
Amb fe i paciència, la meditació ens condueix a regnes del silenci cada vegada més profunds. És estant en aquest silenci que ens endinsem en el misteri de Déu.
La invitació de l’oració cristiana és perdre’ns a nosaltres mateixos i unir-nos amb Déu. D’aquesta manera deixem enrere el nostre jo egoista, per morir i ressuscitar al nostre jo veritable en Crist.
Cada un de nosaltres és cridat cap a aquest objectiu, ja que és la plenitud de la vida humana. El que necessitem és la humilitat per practicar el silenci amb fidelitat, perquè la ment de Crist es converteixi en l’experiència fonamental de tota la nostra vida.
Un compromís amb la realitat espiritual és simplement i plenament un compromís amb la realitat. Es tracta del camí per arribar a entendre el fet extraordinari del misteri de la vida mateixa. Entrar en un camí espiritual suposa tant com aprendre a apreciar la nostra vida com un viatge de descobriment. Llavors, cada dia es converteix en una revelació.
Fonts consultades:
Laurence Freeman, John Main, Thomas Keating, Anthony de Mello
i els llibres anònims: Relatos de un peregrino ruso i La nube del no saber.
